S'estan mostrant 10166 resultats

(Ullastrell, 1916 - Terrassa, 2009) Treballadora del tèxtil compromesa amb les reivindicacions laborals i socials de la classe treballadora. Va militar al PSUC i a Comissions Obreres.
Nascuda a Ullastrell, era la primera filla d'una família de pagesos molt pobres. El pare Pere Bigordà Font i la mare Tecla Montmany Carreres, eren arrendataris d'un terreny de vinyes. Gairebé no va poder anar a l'escola, però va aprendre a llegir en català perquè a casa seva es llegia La terra, el diari de la Unió de Rabassaires. La mare era catòlica practicant, el pare militant d'Esquerra Republicana de Catalunya i de la Unió de Rabassaires, fou agutzil durant la guerra civil, i de ben petita ja la portava als mítings que es feien a Terrassa. Va tenir quatre germans, Àngela (1919) Valentí (1921) Amadeu (1923) i Josep (1926) del qual fou padrina i que en el futur esdevindria un destacat sacerdot defensor de les lluites del moviment obrer.
A punt de complir 10 anys, va començar a treballar a Terrassa, al servei domèstic de Can Tusell. Als 12 anys, cansada d'anar i venir, va deixar la feina i es quedà a Ullastrell, fent de minyona a Can Correu. Més tard va voler tenir un ofici i començà l'aprenentatge de teixidora a la fàbrica de Can Arrufat, allà va prendre contacte amb l'ideari anarquista, influenciada per la lectura de les novel·les de Frederica Montseny i de Frederic Urales, que transmetien la imatge de la dona lliure.
Acabat l'aprenentatge, cap a l' any 1931 va trobar feina a la fàbrica La Tela, on treballava a preu fet en condicions d'extrema duresa. Al cap de poc temps, va canviar a l'empresa de Domènec Domingo. Havia anat a viure a Terrassa i compaginava el treball tèxtil amb la feina de minyona a una casa.
A principis de 1933 va conèixer el que seria el seu marit, Josep Portero Serrano, teixidor de la fàbrica de mitges Vallhonrat, amb qui va tenir un matrimoni ple de desavinences pel caràcter masclista i violent del seu marit. Maria ho va denunciar al jutjat de Terrassa sense cap resultat.
Després de néixer la seva segona filla, es va separar, fet que fou molt mal rebut per part de la família i la societat en general. Marginada per tothom, va començar a patir greus problemes de subsistència, i a causa de la fam i la manca d'assistència mèdica, va veure morir contagiada de diftèria, la filla petita de 20 mesos. En aquell període va buscar el recolzament del sindicat UGT i posteriorment la CNT per aconseguir ser admesa a la fàbrica de Can Vallhonrat.
Acabada la guerra, la nova llei franquista derogà els drets que havien adquirit les dones durant la República, i el dia de Corpus de 1939 la policia li pren la filla, que serà entregada al seu pare, Maria perd la custòdia i només la podrà veure d'amagat. Passaran 12 anys separades.
Les tropes nacionals havien assaltat i saquejat la casa familiar a Ullastrell i el seu pare internat a un camp de concentració. Maria és denunciada pel seu marit i un company de feina, i el 3 de juliol és detinguda. Deu dies més tard es sotmesa a consell de guerra i condemnada a la pena de 12 anys i un dia de presó per auxili a la rebel·lió.
Després d’uns mesos empresonada a Terrassa, és traslladada a la Presó de Dones de les Corts de Barcelona. Allà coneix entre altres, les militants comunistes Adelaida Abarca Izquierdo i María del Carmen Cuesta Rodríguez, que van influir definitivament en la formació de la seva consciència política.
El 18 de setembre de 1941 li concedeixen la llibertat condicional, però no pot tornar a casa. És desterrada a Madrid fins que el dia 16 d'octubre pot tornar a Terrassa amb llibertat vigilada. Va a viure a casa dels pares i treballa al camp.
El 1946 li arriba l'indult i malgrat les dificultats per reintegrar-se a la societat a causa dels antecedents penals, comença a tenir l'esperança de normalitzar la seva vida i recuperar la filla. Troba feina de minyona a casa del comerciant Frederic Segués, hi treballa durant 12 anys, però el treball domèstic no li garanteix cap dret laboral, ni cobertura social, llavors reprèn la feina de teixidora a Can Sala i Badrinas. L'any 1953 la seva filla que ja té 20 anys, anirà finalment a viure amb ella.
A Terrassa va començar el seu compromís amb la lluita veïnal i obrera. L'any 1964 va viure a l'ombra el naixement de la primera Comissió Obrera de Barcelona, a la Parròquia de Sant Medir, on el seu germà Josep Bigordà Montmany era el capellà.
El 1976 es jubila i obté el carnet de militant del PSUC i de Comissions Obreres.
El dia 10 de maig de 2005 l'Ajuntament de Terrassa li va concedir l'agulla amb l'escut municipal, en reconeixement a les dones que havien lluitat tota la vida pels drets socials, econòmics i polítics.
Maria va morir el 8 de setembre del 2009 a punt de complir els 93 anys.

(Barcelona, 1929). Treballador del tèxtil i sindicalista. Va treballar a Sucesores de Francisco Vila, S.A. entre els anys 1953 i 1982, sent escollit enllaç sindical a l'empresa l'any 1966. La seva trajectòria sindical va començar l'any 1964 participant en el procés de creació de les CCOO. Va ser un dels fundadors de la Coordinadora del Tèxtil de CCOO de Barcelona. Va entrar al PSUC l'any 1970.

La companyia va ser fundada l’any 1897 a Mollet del Vallès (Barcelona) per l’empresari francès Octave Lecante. Amb seu social a Paris, l’empresa es va constituir com una societat anònima l’any 1911 després d’associar-se amb la companyia francesa Anciens Éstablissements A. Combe et Fils, entitat que es va convertir en el seu principal accionista. Originalment creada com una petita empresa dedicada a l’adobament i distribució de productes pelleters confeccionats amb pell de be, entre 1912 i 1913 va ampliar la seva oferta de fabricació al processament de pell de cabrum, aconseguint conformar una plantilla que superava els 400 treballadors distribuïts en unes plantes que van ser progressivament ampliades amb la compra de finques circumdants al seu primer emplaçament. Durant aquells anys l’empresa va créixer a un ritme fulgurant gràcies a una conjuntura econòmica favorable i a la fabricació de productes altament reconeguts en el mercat, com la molleta, un espècie de be amb la pell del qual es confeccionava calçat, el producte més important i ben valorat de l’empresa. A partir de 1919 es va produir un empitjorament de la situació econòmica global i la companyia es va veure obligada a endeutar-se progressivament, essent el seu principal creditor el Banco Urquijo Català (BUC). En un context caracteritzat per la forta davallada dels preus i unes condicions climàtiques perjudicials que van encarir significativament la disponibilitat de les matèries primes l’empresa no va poder gaudir de l’estabilitat econòmica sostinguda, un fet que va anar acompanyat de l’existència de fortes discrepàncies entre els antics accionistes francesos i els nous socis espanyols al voltant de la gestió de la companyia. Aquestes tensions dins la direcció van arribar al seu clímax l’any 1927, quan l’antic soci majoritari francès es va desvincular de la societat, un paper que aleshores va assumir el BUC i que va anar acompanyat del trasllat de la seu social de Paris a Barcelona. Durant els turbulents anys 30 i, sobretot, arran de les conseqüències del crac del 29, la puixant però inestable empresa que a mitjans dels anys 20 disposava de més de 800 treballadors maldava per sobreviure a base d’impulsar reduccions de plantilla i baixar paulatinament la producció. En uns moments particularment crítics per l’empresa, l’esclat de la Guerra Civil espanyola va significar un punt d’inflexió; l’empresa va ser formalment col•lectivitzada, si bé els directius de l’entitat van establir-se i organitzar-se des de la zona ocupada per les forces sollevades, des d’on van aconseguir mantenir el control dels dipòsits d’actius que l’empresa tenia a l’estranger. Acabada la contesa, la companyia es va tornar a posar ràpidament en funcionament, sent capaç de prosperar lentament en un entorn marcat per l’escassedat provocada per l’autarquia econòmica, però també per l’alta demanda de calçat dins d’un mercat espanyol caracteritzat per la manca de béns de primera necessitat. L’any 1945 l’empresa va ser venuda a un grup d’inversors encapçalat per l’empresari càntabre Pedro Mendicouague López, grup amb què es va completar un augment de capital i es va finançar un procés de modernització de la maquinària i dels procediments de treball industrial que va obtenir els seus fruits a començaments dels anys 60 gràcies també a les mesures econòmiques liberalitzadores previstes pel Pla d’Estabilització de 1959, a noves ampliacions de capital paulatinament impulsades al llarg dels anys 50 i a l’encertada diversificació i abaratiment de la producció derivada de l’adopció del vacum com matèria d’especialització per a la fabricació de calçat. El progressiu creixement econòmic propi d’aquells anys es va reflectir en la incentivació de de nous projectes empresarials, com la construcció d’una depuradora de les aigües residuals on s’abocaven les substàncies químiques derivades del processament de les pells (1962), o bé en l’expansió de l’empresa a través de la formació de noves societats dins l’òrbita de l’activitat econòmica de Tenería Moderna, totes elles patrocinades pels seus mateixos accionistes. Aquestes empreses van ser Comercial Industrial de la Piel, S.A. (CIPSA), una firma comercial dedicada a la distribució dels productes de Tenería Moderna i Sociedad Anónima Marroquí de Pieles (SAMP), una companyia de curta trajectòria constituïda a Tetuan i originalment concebuda per a la compra de matèria prima. En el transcurs dels anys 60 l’empresa va consolidar les seves exportacions a Europa i als Estats Units, iniciades durant la dècada anterior, i va establir delegacions comercials a Ciutadella, Saragossa, Vigo, Elda i Valverde del Camino (Huelva). Així mateix, fent seva la política paternalista afavorida i divulgada per les institucions del règim, durant aquells anys l’empresa va emprendre un ambiciós projecte d’obra social que es va traduir en la compra de noves finques per a l’edificació d’habitatges de protecció i la concessió de préstecs a interessos molt baixos per tal de donar acollida a una mà d’obra que superava els 450 treballadors. A més, des de l’empresa també es van patrocinar i coordinar serveis sanitaris i un economat propis, així com l’organització de centres d’esbarjo i formació per als treballadors de la companyia i les seves famílies. En aquest context, Tenería Moderna es va constituir com l’adoberia més important del país, a més de ser guardonada amb el títol d’empresa model del règim l’any 1961. Tanmateix, aquesta etapa de bonança econòmica va acabar als anys 70, quan l’empresa va tornar a experimentar problemes amb l’adveniment crisi del petroli i la conseqüent inflació de les matèries primes, la qual es va disparar encara més després de successius anys de sequera que van repercutir severament sobre la criança d’oví, cabrum i vacum. Sumat als problemes econòmics, l’empresa va ser testimoni de la revifalla dels moviments sindicals combatius i la conflictivitat social, especialment després de la mort del general Franco, que van afavorir a la inestabilitat d’una l’empresa que va entrar definitivament en decadència. La inestabilitat sociolaboral encara es va agreujar més arran dels desacords existents al si de la direcció, que van tenir com a conseqüència la progressiva pèrdua de bona part dels antics accionistes que havien pres el control de l’empresa a mitjans dels anys 40. La crisi es va accentuar durant els 80, anys en què la font d’ingressos principal de la companyia, el mercat del calçat, va ser objecte d’un profund daltabaix econòmic del qual no es recuperaria mai més. Davant d’aquesta situació, l’empresa no va tenir cap més opció que declarar-se en suspensió de pagaments dues vegades tot i recórrer a la formalització de diversos expedients de regulació, a la venda de patrimoni, a la sol•licitud de nous préstecs i, fins i tot, a la diversificació de l’oferta dels seus productes, sense èxit. Incapaç de remuntar, finalment, entre els anys 1989 i 1990 es va optar per la constitució d’una societat anònima laboral per tal de salvar l’empresa, maniobra que va comptar amb el suport de Comissions Obreres (CCOO), organització sindical majoritària dins l’entorn laboral de Tenería Moderna, i la Confederació General del Treball (CGT). Tenería Moderna va aconseguir sobreviure fins el 2006, quan després de progressives noves reduccions de plantilla, la cada vegada menor competitivitat dels seus productes sumada a les noves pressions i exigències derivades de les regulacions en matèria mediambiental pel seu caràcter altament contaminant per a les aigües adjacents a la fàbrica van culminar amb el tancament definitiu de l’empresa, que va deixar de funcionar de manera definitiva l’estiu de 2007.

Representant sindical de CCOO a l'empresa Segad.

(Montilla, Còrdova, 1954). Treballador de l'empresa Rabasa, sindicalista de CCOO a Mollet del Vallès.
Actualment (2021), és membre de la Coordinadora de la Plataforma en defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès/Marea Blanca de Catalunya

(1944 - Barcelona, 2020). Treballador de majoristes de fruites al Mercat del Born de Barcelona i a Mercabarna, i representant sindical de CCOO.

(Terrassa, 1931 - 2007). Treballador del tèxtil i sindicalista. La seva trajectòria laboral va passar per les empreses de Terrassa Casa Jover (1943-1947), i Saphil (1947-1979). Va ser membre de la HOAC i la JOC des de 1952, president local i president diocesà provincial de Barcelona entre 1958 i 1960. President entre 1958 i 1967 del Centre de Cultura Popular de Terrassa. Va participar en la manifestació de les bicicletes que el 1956 es va produir a la seva localitat. Des de 1966 va ser escollit successivament membre del Jurat d’Empresa de Saphil, essent vice-president del Sindicat Local del Tèxtil de la CNS (1967-1972), i president de l’Agrupació Llanera Provincial del Ram del Tèxtil (1975-1979). Va participar a la Coordinadora Local de CCOO de Terrassa entre el 1967 i el 1971, essent militant de l’USO, com a secretari general de la Coordinadora Estatal de Tèxtil-Pell d’aquesta organització sindical (1974-1978). L’any 1979 com a membre de la Corrent Socialista Autogestionària d’USO va passar a militar a CCOO. L’any 1980 va passar a treballar a la Federació del Tèxtil-Pell de CCOO de Catalunya, de la qual va ser secretari general des del 1983 fins el 1995 i posteriorment president de la federació. Militant del PSC entre el 1979 i el 1981, va ingressar al PSUC l’any 1984. Més tard va passar a militar al PSUC Viu. Va ser detingut el 1967 i processat pel TOP.