S'estan mostrant 6648 resultats

L'Arxiu Històric de CCOO es va posar en marxa a finals de l'any 1990 i es va inaugurar el novembre de 1992. D'aleshores ençà s'ha aconseguit recuperar un patrimoni documental -fins ara extremadament dispers per la geografia catalana- certament important. La creació de l'Arxiu Històric de CCOO de Catalunya pretén contribuir a la recuperació de la memòria històrica del moviment obrer i de la resta de moviments socials catalans -tenint com a cos principal les Comissions Obreres- durant un període de la nostra història recent, com és el franquista, en el qual les realitats socials i polítiques eren sotmeses al silenci i interpretades des de l'oblit històric de les majories socials. Des de l'Arxiu Històric es té la voluntat de recuperar documentació escrita, gràfica, oral i audiovisual sobre aquest període. Els seus objectius fonamentals són realitzar la classificació, l'ordenació i inventari de la documentació recollida, per tal de difondre-la i facilitar la seva consulta als investigadors socials i a la ciutadania en general. És d'especial interès per a totes aquelles persones que vulguin conèixer i estudiar el període franquista i l'inici del procés de transició democràtica que s'inicià a Espanya a partir de 1976. L'Arxiu Històric, que té la voluntat d'abastar l'àmbit nacional de Catalunya, forma part de la "Red de Archivos Históricos de CCOO de España", un projecte que es va posar en marxa el 1992, i en el qual participem les unions regionals i confederacions sindicals d'Andalusia, Astúries, Catalunya, Galícia, Illes Balears, Madrid, i País Valencià. L'any 1994 es registrà la Fundació que el 1995 adoptà el nom de Cipriano García com a homenatge al company malauradament desaparegut. Des de llavors, la Fundació Cipriano García ha estat l'entitat encarregada de gestionar el funcionament i l'activitat de l'Arxiu Històric de CCOO de Catalunya.

(Manzanares de la Mancha, 26 de setembre de 1927 - Castelldefels, 22 de maig de 1995) fou un polític i sindicalista català.
El 1943 entrà a treballar a les mines de La Puebla de Almoradiel, que deixà el 1951, quan s'establí al barri de Ca n'Anglada de Terrassa, on treballà a RENFE i a Cerámica Egara. Afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el 1954 passà a formar part de la direcció egarenca del partit. Participà en la vaga de les bicicletes de 1956 i el 1957 fou detingut a la tornada d'un congrés clandestí del PSUC a França, raó per la qual fou tancat al Penal de Burgos fins al 1959. El 1960 participà a Terrassa en les protestes per les detencions de Jordi Pujol i Soley i els altres implicats en els fets del Palau, raó per la qual fou jutjat en consell de guerra amb sis sindicalistes més i tancat novament al Penal de Burgos fins a 1964. A la sortida participà en la creació de Comissions Obreres i el 1965 accedí per primer cop als comitès central i executiu del partit. Després del VIII Congrés del Partit Comunista d'Espanya formà part del seu comitè central. Fou detingut novament el 1967, any en què formà part de la coordinadora general de CCOO en nom de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Assolí escapolir-se durant la caiguda dels dirigents del sindicat el 1972, cosa que provocà l'anomenat Procés 1001, i des d'aleshores fins a 1975 fou el màxim responsable de la coordinadora de Comissions Obreres a la clandestinitat.
A les eleccions generals espanyoles de 1979 fou elegit diputat a les Corts de Madrid fins al 1982, on va fou vocal de la Comissió de Treball del Congrés dels Diputats. A les eleccions autonòmiques de 1984 fou elegit diputat fins al 1988. Defensà la unitat de la classe treballadora del Principat front les temptatives neolerrouxistes pretesament d'esquerres. Instal·lat ja a Castelldefels, encapçalà les llistes municipals d'Iniciativa per Catalunya (IC) a les eleccions municipals espanyoles de 1991. Morí en un accident durant una encartellada a les següents municipals. En la seva memòria la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) va crear la Fundació Cipriano García.

(Barcelona, 7 de novembre de 1955). Sindicalista, polític, activista i promotor musical, director del festival de música Barnasants, que fundà el 1995. El 2012 va rebre el Premi Nacional de Cultura i la Medalla d'Honor de Barcelona.
Va ser sindicalista als anys de joventut, de manera que abans de fer vint anys fou escollit vocal de la branca del metall al sindicat vertical franquista, on s'havia infiltrat clandestinament en seguir els dictats de CCOO, del que formava part de la direcció. Va ser portaveu de SOS Racisme del 1991 al 1995 al qual moviment va promoure manifestacions antiracistes. Va ser el número 79 de la candidatura d'ICV-EUiA a les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2012. El 2014 va participar en un acte en favor del dret a decidir a les Cotxeres de Sants que reivindicava la república i el dret a decidir-ho tot, tant el futur polític de Catalunya com el model d’Estat. Fou el número 7 de l'Entesa per les eleccions municipals del 2015 a Saus, Camallera i Llampaies

(Barcelona, 11 de setembre de 1940). Actor, director de cinema, advocat i polític català. Llicenciat en ciències econòmiques i en dret, i doctor en Història Econòmica. Des de 1962 fins 1975 fou director comercial d'una empresa del ram de l'electrònica, el 1976 fou economista per al Ministeri de Comerç i Turisme d'Espanya, i des de 1976 fins a 1980 economista de Comissions Obreres de Catalunya. El 1968 va realitzar amb Agustí Coromines i Casals el curtmetratge de denúncia titulat "No se admite personal", on mostrava als aturats de Barcelona que esperaven que se'ls donés feina a la Plaça Urquinaona. Alhora milità en el PSUC, del que el 1977 en fou nomenat membre del Comitè Central, del Comitè Executiu i del Secretariat. Fou escollit diputat a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980 i 1984 formà part de la Comissió Mixta de Valoracions dels Traspassos del Parlament de Catalunya. Des de 1984 fins a 1986 fou director dels Serveis d'Hisenda de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. Durant la crisi del PSUC dels anys vuitanta va donar suport al secretari general Francesc Frutos i Gras, i des del 1986 a Rafael Ribó i Massó en qualitat de nou secretari general. Quan el sector més prosoviètic abandonà el PSUC per a fundar el Partit dels Comunistes de Catalunya, va romandre ?del al PSUC i continuà com a membre del Comitè Central. Va ser regidor per Iniciativa per Catalunya a l'Ajuntament de Barcelona durant dos mandats consecutius (1987- 1995). Des de 1995 ?ns a 2006 ha estat professor del Departament d'Història i Institucions Econòmiques de la Universitat de Barcelona. El 1996 la seva actitud crítica amb Iniciativa per Catalunya el va dur a promoure una candidatura alternativa en la IV Assemblea d'IC i a la fundació de PSUC Viu. A les eleccions al Parlament de Catalunya de 1999 va promoure la candidatura d'Esquerra Unida i Alternativa amb Izquierda Unida, el PCC i PSUC Viu, però no fou escollit. Actualment exerceix com advocat penalista i és membre del Grup CATORZEDABRIL, dedicat al teatre de la memòria històrica. Segueix militant al PSUC Viu.

Dolors Solís Donat (Xàtiva, 1935 - Santa Coloma de Gramenet, 4 d'abril de 2016) va ser una dirigent veïnal al barri del Singuerlín, a Santa Coloma de Gramenet, on va arribar després d'emigrar a França des del País Valencià.

Va néixer l'any 1935 a Xàtiva, al País Valencià. El pare treballava la terra i la mare cosia a casa. Es van traslladar a València l'any 1952 i ella, que havia anat poc a l'escola, va començar a treballar en una fàbrica. Als 22 anys, va decidir marxar a França, on va treballar en el servei domèstic i es va casar amb un emigrant català implicat en activitats clandestines. Atesa la seva feina d'atenció i cura a les persones, tenia un domini del francès superior al del seu marit, com sol passar en les migracions femenines.

El 1966, quan la filla i el fill ja havien finalitzat l'educació primària, van decidir tornar i es van instal·lar a Santa Coloma, al barri del Singuerlín. Va deixar el servei domèstic per, conjuntament amb altres dones del barri, muntar una cooperativa de confecció, que va ser el seu ofici fins que es va jubilar. Convençuda de les capacitats de les dones per transformar el món, de seguida es va incorporar a les mobilitzacions veïnals que s'iniciaven i va teixir relacions amb les persones més actives.

A causa de les activitats clandestines, no va acceptar ser la responsable del grup de dones fins a l'any 1975 i després va esdevenir la presidenta de l'Associació de Dones de Singuerlín. Les dones van col·laborar molt estretament amb l'Associació de Veïns per aconseguir escoles, l'arribada del transport públic, un ambulatori, l'organització de festes populars, etc. Compartien local, però elles van mantenir un espai propi que va generar formes de lluita diferent, entre les quals destaquen les mobilitzacions pel mercat. Van assumir col·lectivament el dret del propi cos i van lluitar i aconseguir un centre de planificació familiar; van defensar el dret al divorci i a l'avortament i, quan calia, gestionaven l'atenció jurídica i ginecològica. El 1976, el grup de dones de Singuerlín va participar en les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Des de les pràctiques de llibertat femenina que sustenten la seva manera de ser al món, avui continua col·laborant amb l'Associació de dones, en activitats de solidaritat internacional i en el moviment de la gent gran.

Centre d’estudis fundat a Barcelona el 1976, al caliu de la darrera ofensiva antifranquista, per constituir un nucli interdisciplinari d’anàlisi i de debat en el terreny de les ciències socials, amb voluntat de vincular-se a les lluites per l’emancipació social i nacional.
La primera de les seves tasques fou la organització d’un homenatge a les Brigades Internacionals i d’un col·loqui sobre la Guerra Civil. Es dotà d’una revista, Quaderns del Centre de Treball i Documentació , que tingué una durada efímera (1981). Ha estat en aquests anys la plataforma d’activitats diverses, sobretot en el terreny de la història més recent. Destaquen entre les dels darrers anys el seminari sobre les actituds socials davant el franquisme (1987) que es publicà amb el títol Franquisme. Sobre resistència i consens a Catalunya (1938-1959) (1990), la coorganització del I Col·loqui Interdisciplinari sobre el Primer Franquisme (1990) i les tres edicions del Memorial Octavi Pellissa (1994-96), la darrera dedicada a la transició política espanyola.

(Barcelona, 1924 - 1997). Treballador metal·lùrgic i sindicalista. Fou membre de la primera Comissió Obrera Central de Barcelona constituida el novembre de 1964. El febrer de 1965 va ser detingut per la seva activitat sindical en CCOO, que havia convocat una manifestació davant la Delegació Provincial de la CNS de Barcelona, per tal de lliurar un full amb reivindicacions i amb prop de 10.000 signatures de treballadors. Arran de la detenció va ser jutjat pel TOP i condemnat a presó per propaganda ilegal i associació ilícita amb la resta de membres de la Comissió Obrera. Va ser escollit enllaç sindical el 1966, essent president de la secció social del Sindicat Comarcal del Metall del Baix Llobregat, càrrec del qual va ser desposseït juntament amb d'altres representants d'empreses de la comarca (Motores Diésel Matacás, Siemens Eléctrica i Soler Almirall). Membre del jurat d’empresa de Rockwell Cerdans de Gavà, empresa que va mantenir una lluita molt important, sostenint una vaga d’un any i mig contra l’expedient de regulació formulat per l’empresa l’any 1969. Va militar al PSUC des dels anys seixanta.

Va ser candidat del Partit Socialista Populart a les eleccions de 1977 i del PSUC el 1984, partit en el que es va integrar, formant part del seu Comitè Central.
Responsable de formació i Cultura de la CONC des de 1992 fins 1996.
Treballador de l'Ajuntament de Badalona, amb el càrrec de responsable de relacions internacionals.