Tenería Moderna Franco-Española, S.A.L.

Àrea d'identificació

Tipus d'entitat

Organisme

Forma autoritzada del nom

Tenería Moderna Franco-Española, S.A.L.

Forma(es) paral·lela(es) del nom

Forma(es) normalitzada del nom, d'acord a altres regles

Altra(es) forma(es) del nom

  • Tenería Moderna Franco-Española, S.A. (1911-1989)

Identificadors per a organismes

Àrea de descripció

Dates d'existència

1897-2007

Història

La companyia va ser fundada l’any 1897 a Mollet del Vallès (Barcelona) per l’empresari francès Octave Lecante. Amb seu social a Paris, l’empresa es va constituir com una societat anònima l’any 1911 després d’associar-se amb la companyia francesa Anciens Éstablissements A. Combe et Fils, entitat que es va convertir en el seu principal accionista. Originalment creada com una petita empresa dedicada a l’adobament i distribució de productes pelleters confeccionats amb pell de be, entre 1912 i 1913 va ampliar la seva oferta de fabricació al processament de pell de cabrum, aconseguint conformar una plantilla que superava els 400 treballadors distribuïts en unes plantes que van ser progressivament ampliades amb la compra de finques circumdants al seu primer emplaçament. Durant aquells anys l’empresa va créixer a un ritme fulgurant gràcies a una conjuntura econòmica favorable i a la fabricació de productes altament reconeguts en el mercat, com la molleta, un espècie de be amb la pell del qual es confeccionava calçat, el producte més important i ben valorat de l’empresa. A partir de 1919 es va produir un empitjorament de la situació econòmica global i la companyia es va veure obligada a endeutar-se progressivament, essent el seu principal creditor el Banco Urquijo Català (BUC). En un context caracteritzat per la forta davallada dels preus i unes condicions climàtiques perjudicials que van encarir significativament la disponibilitat de les matèries primes l’empresa no va poder gaudir de l’estabilitat econòmica sostinguda, un fet que va anar acompanyat de l’existència de fortes discrepàncies entre els antics accionistes francesos i els nous socis espanyols al voltant de la gestió de la companyia. Aquestes tensions dins la direcció van arribar al seu clímax l’any 1927, quan l’antic soci majoritari francès es va desvincular de la societat, un paper que aleshores va assumir el BUC i que va anar acompanyat del trasllat de la seu social de Paris a Barcelona. Durant els turbulents anys 30 i, sobretot, arran de les conseqüències del crac del 29, la puixant però inestable empresa que a mitjans dels anys 20 disposava de més de 800 treballadors maldava per sobreviure a base d’impulsar reduccions de plantilla i baixar paulatinament la producció. En uns moments particularment crítics per l’empresa, l’esclat de la Guerra Civil espanyola va significar un punt d’inflexió; l’empresa va ser formalment col•lectivitzada, si bé els directius de l’entitat van establir-se i organitzar-se des de la zona ocupada per les forces sollevades, des d’on van aconseguir mantenir el control dels dipòsits d’actius que l’empresa tenia a l’estranger. Acabada la contesa, la companyia es va tornar a posar ràpidament en funcionament, sent capaç de prosperar lentament en un entorn marcat per l’escassedat provocada per l’autarquia econòmica, però també per l’alta demanda de calçat dins d’un mercat espanyol caracteritzat per la manca de béns de primera necessitat. L’any 1945 l’empresa va ser venuda a un grup d’inversors encapçalat per l’empresari càntabre Pedro Mendicouague López, grup amb què es va completar un augment de capital i es va finançar un procés de modernització de la maquinària i dels procediments de treball industrial que va obtenir els seus fruits a començaments dels anys 60 gràcies també a les mesures econòmiques liberalitzadores previstes pel Pla d’Estabilització de 1959, a noves ampliacions de capital paulatinament impulsades al llarg dels anys 50 i a l’encertada diversificació i abaratiment de la producció derivada de l’adopció del vacum com matèria d’especialització per a la fabricació de calçat. El progressiu creixement econòmic propi d’aquells anys es va reflectir en la incentivació de de nous projectes empresarials, com la construcció d’una depuradora de les aigües residuals on s’abocaven les substàncies químiques derivades del processament de les pells (1962), o bé en l’expansió de l’empresa a través de la formació de noves societats dins l’òrbita de l’activitat econòmica de Tenería Moderna, totes elles patrocinades pels seus mateixos accionistes. Aquestes empreses van ser Comercial Industrial de la Piel, S.A. (CIPSA), una firma comercial dedicada a la distribució dels productes de Tenería Moderna i Sociedad Anónima Marroquí de Pieles (SAMP), una companyia de curta trajectòria constituïda a Tetuan i originalment concebuda per a la compra de matèria prima. En el transcurs dels anys 60 l’empresa va consolidar les seves exportacions a Europa i als Estats Units, iniciades durant la dècada anterior, i va establir delegacions comercials a Ciutadella, Saragossa, Vigo, Elda i Valverde del Camino (Huelva). Així mateix, fent seva la política paternalista afavorida i divulgada per les institucions del règim, durant aquells anys l’empresa va emprendre un ambiciós projecte d’obra social que es va traduir en la compra de noves finques per a l’edificació d’habitatges de protecció i la concessió de préstecs a interessos molt baixos per tal de donar acollida a una mà d’obra que superava els 450 treballadors. A més, des de l’empresa també es van patrocinar i coordinar serveis sanitaris i un economat propis, així com l’organització de centres d’esbarjo i formació per als treballadors de la companyia i les seves famílies. En aquest context, Tenería Moderna es va constituir com l’adoberia més important del país, a més de ser guardonada amb el títol d’empresa model del règim l’any 1961. Tanmateix, aquesta etapa de bonança econòmica va acabar als anys 70, quan l’empresa va tornar a experimentar problemes amb l’adveniment crisi del petroli i la conseqüent inflació de les matèries primes, la qual es va disparar encara més després de successius anys de sequera que van repercutir severament sobre la criança d’oví, cabrum i vacum. Sumat als problemes econòmics, l’empresa va ser testimoni de la revifalla dels moviments sindicals combatius i la conflictivitat social, especialment després de la mort del general Franco, que van afavorir a la inestabilitat d’una l’empresa que va entrar definitivament en decadència. La inestabilitat sociolaboral encara es va agreujar més arran dels desacords existents al si de la direcció, que van tenir com a conseqüència la progressiva pèrdua de bona part dels antics accionistes que havien pres el control de l’empresa a mitjans dels anys 40. La crisi es va accentuar durant els 80, anys en què la font d’ingressos principal de la companyia, el mercat del calçat, va ser objecte d’un profund daltabaix econòmic del qual no es recuperaria mai més. Davant d’aquesta situació, l’empresa no va tenir cap més opció que declarar-se en suspensió de pagaments dues vegades tot i recórrer a la formalització de diversos expedients de regulació, a la venda de patrimoni, a la sol•licitud de nous préstecs i, fins i tot, a la diversificació de l’oferta dels seus productes, sense èxit. Incapaç de remuntar, finalment, entre els anys 1989 i 1990 es va optar per la constitució d’una societat anònima laboral per tal de salvar l’empresa, maniobra que va comptar amb el suport de Comissions Obreres (CCOO), organització sindical majoritària dins l’entorn laboral de Tenería Moderna, i la Confederació General del Treball (CGT). Tenería Moderna va aconseguir sobreviure fins el 2006, quan després de progressives noves reduccions de plantilla, la cada vegada menor competitivitat dels seus productes sumada a les noves pressions i exigències derivades de les regulacions en matèria mediambiental pel seu caràcter altament contaminant per a les aigües adjacents a la fàbrica van culminar amb el tancament definitiu de l’empresa, que va deixar de funcionar de manera definitiva l’estiu de 2007.

Llocs

Barcelona (domicili social des de 1925 fins 2007)
Mollet del Vallès (lloc d’activitat)
Paris (domicili social des de 1911 fins 1925)

Estatus jurídic

Empresa

Funcions, ocupacions i activitats

Companyia dedicada a l’adobament, fabricació i comercialització de productes de pelleteria, especialment de calçat i peces de pell dedicades al folrat.

Mandats/Fonts d'autoritat

Estatuts de la companyia

Estructura/genealogia interna

En els seus orígens, l’empresa estava gestionada directament pel seu fundador, Octave Lecante, que s’encarregava de la direcció i comercialització dels productes fabricats. Quan l’empresa es va constituir en societat anònima, es va constituir un consell d’administració, des d’ençà l’òrgan de direcció principal de l’empresa i al capdavant del qual s’hi erigien el president i el vicepresident de la companyia. Amb aquest canvi es va crear el càrrec d’administrador delegat del consell i, amb l’ampliació de l’empresa, també es van crear oficines o departaments encarregats de la gestió de la producció i la comercialització dels béns fabricats. Durant la Guerra Civil, la col•lectivització dels mitjans de producció va comportar canvis en l’organigrama de l’empresa; en un primer moment, la companyia va ser dirigida per un comitè obrer i, a partir de 1937, per un consell designat per les autoritats de la Generalitat de Catalunya i per sota del qual s’hi constituïa una comissió permanent que exercia les funcions de direcció. Després de la contesa, tanmateix, es va restaurar l’organització prèvia al conflicte. A partir de 1945 es va crear el càrrec de gerent, designat pel consell d’administració, que exercia funcions de direcció conjuntament amb l’administrador general, amb el suport d’un secretari. Amb la creació del càrrec de gerent es va desenvolupar el departament de comptabilitat, així com els de producció i comercialització, gestió dels quals quedava en mans de directors tècnics designats pel consell d’administració. En el procés de modernització de l’empresa, a més, l’any 1961 es va crear la oficina de mètodes, encarregada d’organitzar i impulsar mesures per a la millora de la productivitat. L’any 1965, l’empresa va constituir el seu primer departament de recursos humans pròpiament dit, l’oficina de relacions humanes, reflex dels inicis de la reorganització dels treballadors de l’empresa dins dels contextos laborals de l’època i de l’impuls de mesures de control social patrocinades i fomentades des de les institucions del règim com van ser la creació de beques o la construcció d’habitatges de protecció. A partir de 1968, els càrrecs de gerent i administrador general es van aglutinar dins d’un comitè de direcció designat igualment pel consell d’administració. Sembla que aquest organigrama es va mantenir fins la constitució de la companyia en una societat anònima laboral, quan l’empresa va passar a ésser dirigida per un nou consell d’administració al capdavant del qual s’hi trobava un director general mentre que feia funcions d’administrador general conjuntament amb l’aparent restitució del càrrec de gerent i el manteniment de les antigues oficines de recursos humans, comercialització i producció.

Context general

Tenería Moderna va ser fundada en una localització estratègica; Mollet del Vallès s’ubica a poca distància de Barcelona i, en aquells moments, disposava d’unes infraestructures relativament desenvolupades que permetien un trasllat ràpid dels productes per a la seva comercialització a la capital. Així mateix, aquest municipi es troba a cavall del riu Besòs, un recurs imprescindible per a la utilització de productes químics com en el processament i adobament de la pell. El creixement econòmic relativament sostingut des de finals del s. XIX i fins a principis del s. XX va ser clau per garantir l’arribada de noves inversions, de les quals es van beneficiar una bona part de les empreses del sector del tèxtil de l’època. El clímax d’aquesta puixança econòmica es va produir en el transcurs dels anys de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) arran de l’alta demanda de productes tèxtils per part dels països bel•ligerants. Al final de la contesa, tanmateix, es va experimentar una regressió important de l’economia global fruit de la caiguda dels preus del mercat, una crisi que va anar acompanyada d’importants mobilitzacions obreres davant la precarietat creixent i la consolidació de les organitzacions sindicals de classe com la Confederació Nacional del Treball. Dins del marc d’una política proteccionista i tractant de compensar la caiguda dels preus, l’any 1919 va entrar en vigor la Llei Cañal, que va establir quotes sobre l’exportació de pells, a més de gravar-la severament. Aquest fet va repercutir sobre tota la indústria de l’adobat, que va haver de fer front a l’escalada de les tensions laborals a causa de la progressiva reducció dels salaris, les jornades de treball i de les pròpies plantilles. La dictadura militar imposada pel general Primo de Rivera va aconseguir reprimir efectivament les reivindicacions obreres. En aquell nou context polític, a més, la patronal de l’adobat va començar a organitzar-se per primera vegada al país, constituint-se en agrupacions com el Sindicato General de la Industria de Curtidos de Barcelona, entitats des de les quals van tractar de fer valdre amb més eficàcia els seus interessos front l’Administració i els treballadors. La millora de la conjuntura econòmica a mitjans dels 20 sumada a les polítiques de foment i protecció de la indústria nacional impulsades des del règim van aconseguir van dotar al teixit industrial d’una relativa estabilitat i bonança fins la crisi de 1929. Les tensions socials i laborals enterrades pel cop militar de 1923 van emergir de nou amb l’arribada de la II República en un context d’alta inestabilitat política i econòmica, aquesta última especialment pronunciada en tots el sectors del tèxtil fins la Guerra Civil. Paral•lelament a la guerra, l’adveniment del conflicte va provocar l’esclat d’una revolució social que va implicar la col•lectivització dels mitjans de producció, amb especial insistència sobre aquells sectors vinculats a l’economia de guerra, com el tèxtil i les pells, que, a partir dels fets de maig de 1937, passarien a ésser controlats per la Generalitat de Catalunya fins el final del conflicte bèl•lic. Amb la instauració de la dictadura del general Franco les indústries tornarien als seus antics propietaris en un clima caracteritzat per la repressió de la dissidència social i laboral. Adoptant els postulats feixistes, el règim va advocar per un model de producció basat en l’autarquia econòmica, un sistema implantació del qual va resultar en índexs de producció molt baixos arran de l’escassedat de béns i recursos necessaris per garantir el funcionament de la indústria. Tot i així, el sector del tèxtil va aconseguir sobreviure gràcies a l’exclusiva disponibilitat del mercat nacional, en el qual la demanda de productes superava àmpliament la oferta, i la disposició de tarifes favorables en virtut de la manifesta complicitat mantinguda entre les autoritats del règim i els potentats de la indústria del tèxtil. Jugant aquestes dues cartes, el sector de l’adoberia va ser aconseguir mantenir-se i fins i tot començar a prosperar malgrat la presència de conjuntures desfavorables com la de 1948, totes elles conseqüència de la ineficàcia de les polítiques autàrquiques, la baixa producció, l’atur i l’existència d’un mercat generalment caracteritzat per un baix poder adquisitiu. La indústria del sector no va començar a remuntar substancialment fins a mitjans dels anys 50 fruit de la divulgació i millora dels procediments de treball, la introducció de maquinària industrial moderna i la paulatina recuperació del mercat. Amb la liberalització de l’economia a través del Pla d’Estabilització de 1959, finalment, la indústria del sector va gaudir de la seva completa recuperació i dels seus anys d’esplendor. L’obertura dels mercats internacionals va afavorir les importacions i exportacions de productes, un fet que va anar de la mà de la completa recuperació del mercat interior amb el progressiu augment del poder adquisitiu dels consumidors. Amb els canvis econòmics, des de les institucions del règim es va fomentar el desenvolupament de programes de control social dins les empreses, de les quals van participar activament les companyies del sector del tèxtil. Uns programes que es van traduir en el patrocini d’habitatges de protecció, la concessió de préstecs a interès baix o bé mitjançant l’organització d’economats, serveis mèdics i centres lúdics per als treballadors i les seves famílies, mesures que tot i ser adoptades a l’inici de la dictadura va ser realment en aquesta època quan es desenvolupen plenament arran de la major disponibilitat de recursos. Durant la segona meitat dels anys 60 el sector de l’adobat es va aconseguir mantenir, si bé va començar a registrar els primers símptomes d’esgotament, cosa que va quedar completament en evidència amb la crisi del petroli de 1973, que va provocar una considerable inflació de la matèria prima que tot i estabilitzar-se a mitjans dels 70 seria objecte d’un encariment progressiu en el transcurs de la dècada següent. Al mateix temps, al llarg dels anys 70 la indústria del tèxtil i l’adoberia es va anar traslladant progressivament en els països en vies de desenvolupament, capaços de produir a un preu molt més competitiu en contraposició amb un sector nacional que va ser testimoni d’una nova aparició de moviments sindicals combatius i la promulgació d’una nova legislació laboral molt més rigorosa, una vegada acabada la dictadura. La crisi del sector es va fer definitivament estructural durant els 80, anys en què a més van començar a impulsar i promulgar mesures orientades a la protecció del medi ambient, així com al foment de la salut laboral, aspecte que va repercutir notablement sobre un tipus d’indústria molt contaminant per a la utilització de productes químics. Finalment, l’increment de la pressió fiscal, la necessitat de noves inversions per afrontar les despeses de l’adequació de les instal•lacions, l’assentament definitiu de potents multinacionals molt més competitives i les generalitzades inversions fallides per tal de millorar la productivitat van acabar per condemnar el sector del tèxtil i, en concret, el de l’adoberia, empreses del qual van anar desapareixent en el transcurs dels 90 en un entorn marcat per la completa consolidació del fenomen de la globalització econòmica.

Àrea de relacions

Organisme relacionat

Guiu i Mesa, Jordi

Identifier of related entity

Tipus de relació

associativa

Dates de la relació

1977-2007

Descripció de la relació

Secretari del Comitè d'Empresa (1977-1989) i President del Consell d'Administració (1989-2007)

Organisme relacionat

Álvarez Masalías, Robert

Identifier of related entity

Tipus de relació

associativa

Dates de la relació

1976-2007

Descripció de la relació

Membre del comitè d'empresa (1976-1989), secretari de finances de la Federació Tèxtil-Pell de CCOO de Catalunya, i gerent de l'empresa (1989-2007)

Organisme relacionat

Mendicouague, Pedro

Identifier of related entity

Tipus de relació

associativa

Dates de la relació

1964-1989

Descripció de la relació

President del Consell d'Administració

Organisme relacionat

Cruzate Millán, Juan

Identifier of related entity

Tipus de relació

associativa

Dates de la relació

1957-[1975]

Descripció de la relació

Secretari del Jurat d'Empresa

Organisme relacionat

Aligué i Veguer, Joan

Identifier of related entity

Tipus de relació

associativa

Dates de la relació

[1950?-1970?]

Descripció de la relació

Tècnic industrial

Organisme relacionat

Sociedad Anónima Marroquí de Pieles

Identifier of related entity

Tipus de relació

associativa

Dates de la relació

[1947]-1953

Descripció de la relació

Proveïdor

Organisme relacionat

Comercial Industrial de la Piel, S.A.

Identifier of related entity

Tipus de relació

associativa

Dates de la relació

1947-[1975]

Descripció de la relació

Client

Organisme relacionat

Baiget i Felip, Jordi

Identifier of related entity

Tipus de relació

associativa

Dates de la relació

[1945-1975]

Descripció de la relació

Director comercial

Organisme relacionat

Villalobos Casado, José

Identifier of related entity

Tipus de relació

associativa

Dates de la relació

1945-[1970]

Descripció de la relació

Accionista i membre del Consell d'Administració (1945-[1970]) i President del Consell d'Administració (1953-1964)

Organisme relacionat

García Rubio, José

Identifier of related entity

Tipus de relació

associativa

Dates de la relació

1945-[1970?]

Descripció de la relació

Client, accionista i membre del Consell d'Administració

Organisme relacionat

Carreras Arrondo, Julio

Identifier of related entity

Tipus de relació

associativa

Dates de la relació

1945-?

Descripció de la relació

Director tècnic (1945-?) i President del comitè de direcció (1968-?)

Organisme relacionat

Mendicouague López, Pedro

Identifier of related entity

Tipus de relació

associativa

Dates de la relació

1945-1954

Descripció de la relació

President del Consell d'Administració

Organisme relacionat

Comitè de Control Obrer de Tenería Moderna Franco-Española

Identifier of related entity

Tipus de relació

associativa

Dates de la relació

1936-1937

Descripció de la relació

Òrgan director

Organisme relacionat

Fuster Barta, Antoni

Identifier of related entity

Tipus de relació

associativa

Dates de la relació

1936-1938

Descripció de la relació

Director de l'empresa sota control republicà

Organisme relacionat

Domínguez Miralles, Josep Maria

Identifier of related entity

Tipus de relació

associativa

Dates de la relació

1935-1940

Descripció de la relació

President del Consell d'Administració

Organisme relacionat

Mateu i Bisa, Damià

Identifier of related entity

Tipus de relació

associativa

Dates de la relació

1928-1934

Descripció de la relació

President del Consell d'Administració

Organisme relacionat

Pallerès i Corberó, Francesc de Paula

Identifier of related entity

Tipus de relació

associativa

Dates de la relació

1928-1968

Descripció de la relació

Gerent i Secretari del Consell d'Administració

Organisme relacionat

Escalas Chamení, Fèlix

Identifier of related entity

Tipus de relació

associativa

Dates de la relació

1928-1935

Descripció de la relació

Membre del Consell d'Administració

Organisme relacionat

Combe, Albert

Identifier of related entity

Tipus de relació

associativa

Dates de la relació

1911-1927

Descripció de la relació

President del Consell d'Administració

Organisme relacionat

Lecante, Octave

Identifier of related entity

Tipus de relació

associativa

Dates de la relació

1897-1934

Descripció de la relació

Fundador de l'empresa, director executiu (1897-1911), membre del Consell d'Administració (1911-1928) i vicepresident (1928-1934)

Access points area

Punts d'accés per matèria

Punts d'accés per lloc

Occupations

Àrea de control

Authority record identifier

ES AHCO RA 0285

Identificador de la institució

Regles o convencions

Norma de estructura de datos básica: ISAAR (CPF) - International Standard Archival Authority Record For Corporate Bodies, Persons and Families, 2nd ed.,Camberra: International Council on Archives, 2004.

Estat d'elaboració

Fi

Nivell de detall

Complet

Dates de creació, revisió i eliminació

Data de creació: 3 maig 2021

Idioma(es)

  • català

Escriptura(es)

Fonts

Notes de manteniment

Juanma García, 3 maig 2021

  • Portaretalls

  • Exporta

  • EAC

Matèries relacionades

Llocs relacionats