Fons 0285 - Tenería Moderna Franco Española, S.A.L.

La companyia va ser fundada l’any 1897 a Mollet del Vallès (Barcelona) per l’empresari francès Octave Lecante. Amb seu social a Paris, l’empresa es va constituir com una societat anònima l’any 1911 després d’associar-se amb la companyia francesa Anciens Éstablissements A. Combe et Fils, entitat que es va convertir en el seu principal accionista. Originalment creada com una petita empresa dedicada a l’adobament i distribució de productes pelleters confeccionats amb pell de be, entre 1912 i 1913 va ampliar la seva oferta de fabricació al processament de pell de cabrum, aconseguint conformar una plantilla que superava els 400 treballadors distribuïts en unes plantes que van ser progressivament ampliades amb la compra de finques circumdants al seu primer emplaçament. Durant aquells anys l’empresa va créixer a un ritme fulgurant gràcies a una conjuntura econòmica favorable i a la fabricació de productes altament reconeguts en el mercat, com la molleta, un espècie de be amb la pell del qual es confeccionava calçat, el producte més important i ben valorat de l’empresa. A partir de 1919 es va produir un empitjorament de la situació econòmica global i la companyia es va veure obligada a endeutar-se progressivament, essent el seu principal creditor el Banco Urquijo Català (BUC). En un context caracteritzat per la forta davallada dels preus i unes condicions climàtiques perjudicials que van encarir significativament la disponibilitat de les matèries primes l’empresa no va poder gaudir de l’estabilitat econòmica sostinguda, un fet que va anar acompanyat de l’existència de fortes discrepàncies entre els antics accionistes francesos i els nous socis espanyols al voltant de la gestió de la companyia. Aquestes tensions dins la direcció van arribar al seu clímax l’any 1927, quan l’antic soci majoritari francès es va desvincular de la societat, un paper que aleshores va assumir el BUC i que va anar acompanyat del trasllat de la seu social de Paris a Barcelona. Durant els turbulents anys 30 i, sobretot, arran de les conseqüències del crac del 29, la puixant però inestable empresa que a mitjans dels anys 20 disposava de més de 800 treballadors maldava per sobreviure a base d’impulsar reduccions de plantilla i baixar paulatinament la producció. En uns moments particularment crítics per l’empresa, l’esclat de la Guerra Civil espanyola va significar un punt d’inflexió; l’empresa va ser formalment col•lectivitzada, si bé els directius de l’entitat van establir-se i organitzar-se des de la zona ocupada per les forces sollevades, des d’on van aconseguir mantenir el control dels dipòsits d’actius que l’empresa tenia a l’estranger. Acabada la contesa, la companyia es va tornar a posar ràpidament en funcionament, sent capaç de prosperar lentament en un entorn marcat per l’escassedat provocada per l’autarquia econòmica, però també per l’alta demanda de calçat dins d’un mercat espanyol caracteritzat per la manca de béns de primera necessitat. L’any 1945 l’empresa va ser venuda a un grup d’inversors encapçalat per l’empresari càntabre Pedro Mendicouague López, grup amb què es va completar un augment de capital i es va finançar un procés de modernització de la maquinària i dels procediments de treball industrial que va obtenir els seus fruits a començaments dels anys 60 gràcies també a les mesures econòmiques liberalitzadores previstes pel Pla d’Estabilització de 1959, a noves ampliacions de capital paulatinament impulsades al llarg dels anys 50 i a l’encertada diversificació i abaratiment de la producció derivada de l’adopció del vacum com matèria d’especialització per a la fabricació de calçat. El progressiu creixement econòmic propi d’aquells anys es va reflectir en la incentivació de de nous projectes empresarials, com la construcció d’una depuradora de les aigües residuals on s’abocaven les substàncies químiques derivades del processament de les pells (1962), o bé en l’expansió de l’empresa a través de la formació de noves societats dins l’òrbita de l’activitat econòmica de Tenería Moderna, totes elles patrocinades pels seus mateixos accionistes. Aquestes empreses van ser Comercial Industrial de la Piel, S.A. (CIPSA), una firma comercial dedicada a la distribució dels productes de Tenería Moderna i Sociedad Anónima Marroquí de Pieles (SAMP), una companyia de curta trajectòria constituïda a Tetuan i originalment concebuda per a la compra de matèria prima. En el transcurs dels anys 60 l’empresa va consolidar les seves exportacions a Europa i als Estats Units, iniciades durant la dècada anterior, i va establir delegacions comercials a Ciutadella, Saragossa, Vigo, Elda i Valverde del Camino (Huelva). Així mateix, fent seva la política paternalista afavorida i divulgada per les institucions del règim, durant aquells anys l’empresa va emprendre un ambiciós projecte d’obra social que es va traduir en la compra de noves finques per a l’edificació d’habitatges de protecció i la concessió de préstecs a interessos molt baixos per tal de donar acollida a una mà d’obra que superava els 450 treballadors. A més, des de l’empresa també es van patrocinar i coordinar serveis sanitaris i un economat propis, així com l’organització de centres d’esbarjo i formació per als treballadors de la companyia i les seves famílies. En aquest context, Tenería Moderna es va constituir com l’adoberia més important del país, a més de ser guardonada amb el títol d’empresa model del règim l’any 1961. Tanmateix, aquesta etapa de bonança econòmica va acabar als anys 70, quan l’empresa va tornar a experimentar problemes amb l’adveniment crisi del petroli i la conseqüent inflació de les matèries primes, la qual es va disparar encara més després de successius anys de sequera que van repercutir severament sobre la criança d’oví, cabrum i vacum. Sumat als problemes econòmics, l’empresa va ser testimoni de la revifalla dels moviments sindicals combatius i la conflictivitat social, especialment després de la mort del general Franco, que van afavorir a la inestabilitat d’una l’empresa que va entrar definitivament en decadència. La inestabilitat sociolaboral encara es va agreujar més arran dels desacords existents al si de la direcció, que van tenir com a conseqüència la progressiva pèrdua de bona part dels antics accionistes que havien pres el control de l’empresa a mitjans dels anys 40. La crisi es va accentuar durant els 80, anys en què la font d’ingressos principal de la companyia, el mercat del calçat, va ser objecte d’un profund daltabaix econòmic del qual no es recuperaria mai més. Davant d’aquesta situació, l’empresa no va tenir cap més opció que declarar-se en suspensió de pagaments dues vegades tot i recórrer a la formalització de diversos expedients de regulació, a la venda de patrimoni, a la sol•licitud de nous préstecs i, fins i tot, a la diversificació de l’oferta dels seus productes, sense èxit. Incapaç de remuntar, finalment, entre els anys 1989 i 1990 es va optar per la constitució d’una societat anònima laboral per tal de salvar l’empresa, maniobra que va comptar amb el suport de Comissions Obreres (CCOO), organització sindical majoritària dins l’entorn laboral de Tenería Moderna, i la Confederació General del Treball (CGT). Tenería Moderna va aconseguir sobreviure fins el 2006, quan després de progressives noves reduccions de plantilla, la cada vegada menor competitivitat dels seus productes sumada a les noves pressions i exigències derivades de les regulacions en matèria mediambiental pel seu caràcter altament contaminant per a les aigües adjacents a la fàbrica van culminar amb el tancament definitiu de l’empresa, que va deixar de funcionar de manera definitiva l’estiu de 2007.